diumenge, 24 d’octubre de 2010

Desig II



Mira el cel brodat de núvols
amb què l'aire s'ens amaga
de la nuesa primera.
Mira el plaer de la terra
al saber‑se fecundada
per l'arrel del seu conreu.

Tinc la temença de l'aire
al vore's nu front al cel
i em sent arrel i et sent terra
i vullguera ésser conreu
bressolat sota la terra
bressolat sota el teu cos
i vullguera ésser saó
que adobara nostres vides,
ésser forcat, ésser rella
per llaurar en el teu cos.

Deixa'm ésser l’hortolà
del verger blanc de ta pell
dels cims altívols dels pits,
dels avencs i aiguavessants.
Tot el teu cos per a mi,
a canvi del meu esforç
per fecundar els teus camps.

Josep Villarubia

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Ja hi tornem !!!



L’altre dia em van enviar pel facebook aquest vídeo, la primera reacció va ser de indignació total, però desprès reflexionant, penso que fer cas a aquestes aberracions els hi fas el joc als ignorants fascistes i retrogrades que han fet ho promouen aquesta filmació.


Si som tant dolents els catalans perquè no ens donen la independencia?

Somnis



Somnio que llisco entre els teus llençols, els meus dits llisquen suament pels teus peus, seguint delicadament les teves cames, arribant a la teva cintura, m'aturo per un moment, assaborint la rica essència del teu cos, faig de banda les meves mans per donar-li lloc als meus llavis, amb sigil arribo al teu melic, amb petons tendres intento causar sensacions que despertin passions, sento com el teu cos s'accelera, amb respiracions fondes i profundes, tanques els ulls i l'agitació del teu cos és incontenible , ara vull cobrir de petons, en cadascun dels racons del teu ésser.


Ofegar-me en els teus llavis, xiuxiuejar amb paraules mudes el desig que sento per ser part de tu i ara ...

No vull despertar !.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Records



Voltant per el youtube he trobat entre d’altres aquesta cançó , alguns pensareu que soc un friki , però m’és igual, em porta bons records de la joventut. Us la penjo , perquè segur que hi haurà algú altre que també hi va gaudir

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Desig



Quan em envaeix el desig, penso en tu, i m'imagino el que estaria fent en aquest moment ...No tens ni la més remota idea de tot el que m'imagino amb tu i llavors el desig creix més i més en el meu interior ...


La meva saliva vestirà la teva pell nua;

Les meves mans dibuixaran el teu cos delineant pas a pas amb la punta dels meus dits i més tard amb la meva humida llengua;

Els teus malucs ballaran en la seva festa privada amb les meves cames i un sol gemec brollarà de la teva gola i de la meva ... I el desig continuarà creixent, ara la teva pell com un abric cobrirà la meva ,la meva llengua serà el cisell del teu tebi cos i de nou arribarem al jardí del desig ... I aquesta vegada el nostre gemec tremolara a la terra i despertarà l’instin més primitiu dels veïns ...

Així és el meu desig per tu;

No tens ni la més remota idea de tot el que passa per la meva ment quan el desig per tu, creix dins  meu ...

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Plou o fa sol?


Avui torna a ploure, de moment es compleixen les repetides previsions dels mitjans de comunicació. Estem vivint en una època on tot ha d’estar programat, el tenir fills, el treball, l’oci i fins hi tot el temps. Pobre del polític de torn que no hagi activat el pla corresponent i plogui més del compte.


On han anat a parar aquells anys on la previsió la sabies quan sorties al carrer o miraves per la finestra de casa, voleu dir que en qüestió meteorològica no érem més feliços?

Jo personalment amb quedo amb el romanticisme de saber el temps que farà en el moment que ho fa, i com a molt els indicis que els anys d’observació i el mal als traumatismes que has patit et donen , d’alguna cosa ha de servir l’edat!






Moltes gràcies Lisebe, sobre tot per les teves paraules encoratjadores. Encara no tinc massa clar que és això dels regals, però mica en mica i em la vostre ajuda ho anirè aprenen

dilluns, 4 d’octubre de 2010

L'assignatura pendent


Va sonar el telèfon , eren les 10 de la nit,


- Si,

- Hola soc el Roger

- Roger?

- Si home! El Roger Mestres, el del institut !

- Ara, quan de temps, com va tot?

- Molt bé i tu que tal?

- Anar tirant, com sempre, feina la que vulguis però diners els justos......

- Ja serà menys, sempre plorant tu!, escolta l’altre dia ens vam trobar amb el Josep , el Pere i l’Anna i vam pensar de fer un sopar d’antics companys de classe ....

- l’Anna? L’Anna Marti?

- Si, la mateixa...

- Com està? Bé com estan tots?

- Si, ara dissimula!, tots estan bé, lo bé que es pot estar quan fa 30 anys que varem deixar l’ institut . Escolta com ho veus lo del sopar? El faríem el divendres dia 14 d’aquest mes a les 9 i mitja , al mateix institut.

- Molt bé , podeu comptar amb mi, vindrà més gent?

- De moment ho han confirmat 16, però en falten 4 per confirmar,

- Magnífic fa molt de temps que no en tinc contacte, em farà molta il•lusió tornar a veure’ls.

- Doncs vinga Raimon , ens veiem el divendres!

- Adéu Roger


Vaig penjar el telèfon, l’Anna! Quan de temps, com deu estar? El pensament va retrocedir 30 anys va ser l’ultima vegada que la vaig veure, es recordaria de mi?

Tot d’una , l’olor a alguna cosa que es cremava en va fer tornar a la realitat, el peix que tenia a la paella per sopar començava a perdre alguna cosa més que la frescor.


- Que és aquesta olor ?, va dir la meva dona,

- Ja veus , tenim dues opcions o mengem lluç al carbó, o demanem un parell de pizzes !!


I va arribar el divendres, estava nerviós, em retrobaria amb antics companys, i amb l’Anna ! L’Anna era una noia que seia davant meu a la classe , tenia un cabells marrons, suficients llargs perquè quan recolzava l’esquena al seient li quedessin els cabells sobre la taula del meu pupitre, moment que aprofitava jo, per jugar amb ells. Suposo que no li duria molestar, mai m’havia dit res.

Jo en aquelles nits d’insomni, que comporta la joventut, jugava a imaginar els seus ulls que em miraven amb desig , aquells pits grans i suposadament durs, sostinguts per les meves mans, les cames envoltant la meva cintura i els dos sexes en contacte notant l’extrema escalfor. Mentrestant les meves mans acaronaven els testicles oprimint-los amb força i un moviment lent i compassat feien esclatar el meu membre per alliberar tota aquella passió induïda per aquells bells pensaments.

Al finalitzar el curs tots sabíem que a partir d’aquí les nostres vides es separarien , qui sap on ens portaria el destí. Tots anàvem saludant-nos amb abraçades, segons a qui, petons, i a l’arribar a ella una mirada de complicitat va fer que amb els ulls tancats acostéssim els nostres llavis, tot d’una els companys van estirar-me, havíem d’anar a jugar a futbol, una de les meves passions , les mirades van continuar seguin-nos i ella quasi cridant em va dir que li devia un petó.......

Vaig entrar , l’ institut estava en silenci tant sols es notava un lleu murmuri que venia de la sal d’actes, aquella olor em va portar records de molts vivències ja quasi oblidades.

Hi seria? El cor cada vegada que m’acostava em bategava amb més força, les cames em tremolaven, com podia ser que desprès de tants anys tornessin aquelles sensacions ja quasi oblidades?

Al fons de la sala havien muntat una taula amb forma de ,U, diuen que així tothom es veu les cares, tots els que hi eren estaven allà, el Roger, el Pere, el Isidre, la Núria, la Marta i com no l’Anna. Allà estava d’esquenes, segurament la coneixia millor d’esquena que de cara, em vaig acostar a saludar als companys, i al girar la mirada em vaig trobar amb la seva , em va semblar com si el temps tornes en darrera , aquells ulls es van clavar en mi.


- Hola Raimon

- Hola Anna

- Quan de temps , no es canviat massa

- Tu també et conserves molt bé, estàs molt guapa

- Si guapa amb una pila d’anys, va riure

- Que més donen els anys si els que et miren et veuen guapa!

Aquí em vaig quedar dubtant, acabava de dir una gran ,cursilada,, amb lo, patós, que era parlant amb les dones , a veure si ho havia espatllat.

Ella es va posar a riure i va començar a explicar-me que feia , que estava casada amb dos fills i que en la seva vida era feliç

Vam seure, el Roger ja es va encarregar de posar-nos un al costat de l’altre, va ser un sopar ple de records , un sopar d’aquells que et deixen bon gust de boca.

Desprès del cafè i d’alguns parlaments de rigor , se’ns va acudir visitar l’ institut , recórrer els passadissos i les aules que tants anys ens van acollir, a l’arribar l’aula on vam passar el últim curs, alguns ens vam asseure als mateixos llocs on vam estar, l’Anna es va posar al seu lloc i jo darrera.

- Vaja, ara no podré jugar amb els teus cabells vaig dir-li jo.

- Perquè? Em va respondre

- Doncs perquè ara els portes curts

Varem riure , la gent va començar a sortir jo vaig quedar l’últim l’Anna em precedia, a l’arribar a la porta es va girar i mirant-me fixament em va dir,


- Raimon, tu no em deus una cosa?

- Jo com qui no volia la cosa, vaig fer-me el ignorant, quina cosa?

- O sigui que no ho recordes!

Que li deia? clar que ho recordava no ho havia oblidat mai, però quedaria bé reconeixeu-ho?. L’edat si una cosa m’ha donat és la valentia de dir el que penso sense tenir por del que diran, però això era un altre cosa.

Vaig fer un esforç i li vaig confessar que ho recordava molt bé, que moltes vegades havia pensat amb les conseqüències que podien portar aquell petó i com hagués canviat la vida. Ella sense dir res em va posar les mans per darrera el cap i tot acostant els llavis i tancant els ulls em va besar , un petó curt , un pico en diuen ara,

- Aquest es el que te devia jo, en va dir, ara estàs en deute tu!


Sense pensar-ho dues vegades la vaig encerclar amb els meus braços , prement-la contra el meu cos , els llavis es van ajuntar , obrir i la llengua va començar a jugar amb la seva, nos sé el temps que va durar, però el joc de sensacions i de plaer va ser indescriptible.

Vam sortir sense dir-nos res, no feia falta tots dos havíem aprovat una assignatura pendent.

Qui sap potser algun altre dia podríem demanar repetir l’examen per millorar nota!........

divendres, 1 d’octubre de 2010

Concretar ?


Voltant per la blogosfera, crec que en dieu així, he llegit un comentari sobre la meva incorporació en aquest món, on s’opina que no concreto que tot son insinuacions. Respectant evidentment totes les opinions, voldria justificar la meva manera d’actuar.


Penso que en aquesta vida hi ha moments on evidentment s’ha de concretar, es just i raonable fer-ho, però aquí al blog i més en un blog d’aquestes característiques on les insinuacions formen part del joc, seria una llàstima deixar de banda aquest recurs.

Torno a dir que totes les opinions són valides, ara em pregunto com pot demanar concreció una persona anònima que no es digna ni tant sols a signar l’escrit amb un pseudònim?