dimecres, 24 de novembre del 2010

El matí i tu


Ara t'enrioles, i el matí es fa espès

de versos i espígol, de festa i ocelles.

Ara les mans teues esbullen poncelles,

i el matí es pentina amb galtes i oboès.

Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès:

t'has endut llur ombra sota tes parpelles,

i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles.

Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!

Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos

una primavera antiga es va desfent,

i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos.

Tot se m'anuncia com una florida,

com una sang tendra que em cenyís breument.

I et tinc vora els llavis: què més és la vida?


Joan Fuster

dimarts, 9 de novembre del 2010

JOC DE LLETRES DE NADAL



Passejant per la platja, el sol començava a ocultar-se , lluïa sobre el mar calmat una estela daurada. Vaig mirar el rellotge, les set de la tarda. Hauria d’anar passant. Però em veia incapaç d’afrontar-me a la realitat, havia de fer el cor fort.


El dentista m’esperava!

dimecres, 3 de novembre del 2010

No he desitjat mai cap cos com el teu





No he desitjat mai cap cos com el teu.


Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer -és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el deig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi, també; perquè és odi, també.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Vicent Andrés Estellés