dilluns, 4 d’octubre del 2010

L'assignatura pendent


Va sonar el telèfon , eren les 10 de la nit,


- Si,

- Hola soc el Roger

- Roger?

- Si home! El Roger Mestres, el del institut !

- Ara, quan de temps, com va tot?

- Molt bé i tu que tal?

- Anar tirant, com sempre, feina la que vulguis però diners els justos......

- Ja serà menys, sempre plorant tu!, escolta l’altre dia ens vam trobar amb el Josep , el Pere i l’Anna i vam pensar de fer un sopar d’antics companys de classe ....

- l’Anna? L’Anna Marti?

- Si, la mateixa...

- Com està? Bé com estan tots?

- Si, ara dissimula!, tots estan bé, lo bé que es pot estar quan fa 30 anys que varem deixar l’ institut . Escolta com ho veus lo del sopar? El faríem el divendres dia 14 d’aquest mes a les 9 i mitja , al mateix institut.

- Molt bé , podeu comptar amb mi, vindrà més gent?

- De moment ho han confirmat 16, però en falten 4 per confirmar,

- Magnífic fa molt de temps que no en tinc contacte, em farà molta il•lusió tornar a veure’ls.

- Doncs vinga Raimon , ens veiem el divendres!

- Adéu Roger


Vaig penjar el telèfon, l’Anna! Quan de temps, com deu estar? El pensament va retrocedir 30 anys va ser l’ultima vegada que la vaig veure, es recordaria de mi?

Tot d’una , l’olor a alguna cosa que es cremava en va fer tornar a la realitat, el peix que tenia a la paella per sopar començava a perdre alguna cosa més que la frescor.


- Que és aquesta olor ?, va dir la meva dona,

- Ja veus , tenim dues opcions o mengem lluç al carbó, o demanem un parell de pizzes !!


I va arribar el divendres, estava nerviós, em retrobaria amb antics companys, i amb l’Anna ! L’Anna era una noia que seia davant meu a la classe , tenia un cabells marrons, suficients llargs perquè quan recolzava l’esquena al seient li quedessin els cabells sobre la taula del meu pupitre, moment que aprofitava jo, per jugar amb ells. Suposo que no li duria molestar, mai m’havia dit res.

Jo en aquelles nits d’insomni, que comporta la joventut, jugava a imaginar els seus ulls que em miraven amb desig , aquells pits grans i suposadament durs, sostinguts per les meves mans, les cames envoltant la meva cintura i els dos sexes en contacte notant l’extrema escalfor. Mentrestant les meves mans acaronaven els testicles oprimint-los amb força i un moviment lent i compassat feien esclatar el meu membre per alliberar tota aquella passió induïda per aquells bells pensaments.

Al finalitzar el curs tots sabíem que a partir d’aquí les nostres vides es separarien , qui sap on ens portaria el destí. Tots anàvem saludant-nos amb abraçades, segons a qui, petons, i a l’arribar a ella una mirada de complicitat va fer que amb els ulls tancats acostéssim els nostres llavis, tot d’una els companys van estirar-me, havíem d’anar a jugar a futbol, una de les meves passions , les mirades van continuar seguin-nos i ella quasi cridant em va dir que li devia un petó.......

Vaig entrar , l’ institut estava en silenci tant sols es notava un lleu murmuri que venia de la sal d’actes, aquella olor em va portar records de molts vivències ja quasi oblidades.

Hi seria? El cor cada vegada que m’acostava em bategava amb més força, les cames em tremolaven, com podia ser que desprès de tants anys tornessin aquelles sensacions ja quasi oblidades?

Al fons de la sala havien muntat una taula amb forma de ,U, diuen que així tothom es veu les cares, tots els que hi eren estaven allà, el Roger, el Pere, el Isidre, la Núria, la Marta i com no l’Anna. Allà estava d’esquenes, segurament la coneixia millor d’esquena que de cara, em vaig acostar a saludar als companys, i al girar la mirada em vaig trobar amb la seva , em va semblar com si el temps tornes en darrera , aquells ulls es van clavar en mi.


- Hola Raimon

- Hola Anna

- Quan de temps , no es canviat massa

- Tu també et conserves molt bé, estàs molt guapa

- Si guapa amb una pila d’anys, va riure

- Que més donen els anys si els que et miren et veuen guapa!

Aquí em vaig quedar dubtant, acabava de dir una gran ,cursilada,, amb lo, patós, que era parlant amb les dones , a veure si ho havia espatllat.

Ella es va posar a riure i va començar a explicar-me que feia , que estava casada amb dos fills i que en la seva vida era feliç

Vam seure, el Roger ja es va encarregar de posar-nos un al costat de l’altre, va ser un sopar ple de records , un sopar d’aquells que et deixen bon gust de boca.

Desprès del cafè i d’alguns parlaments de rigor , se’ns va acudir visitar l’ institut , recórrer els passadissos i les aules que tants anys ens van acollir, a l’arribar l’aula on vam passar el últim curs, alguns ens vam asseure als mateixos llocs on vam estar, l’Anna es va posar al seu lloc i jo darrera.

- Vaja, ara no podré jugar amb els teus cabells vaig dir-li jo.

- Perquè? Em va respondre

- Doncs perquè ara els portes curts

Varem riure , la gent va començar a sortir jo vaig quedar l’últim l’Anna em precedia, a l’arribar a la porta es va girar i mirant-me fixament em va dir,


- Raimon, tu no em deus una cosa?

- Jo com qui no volia la cosa, vaig fer-me el ignorant, quina cosa?

- O sigui que no ho recordes!

Que li deia? clar que ho recordava no ho havia oblidat mai, però quedaria bé reconeixeu-ho?. L’edat si una cosa m’ha donat és la valentia de dir el que penso sense tenir por del que diran, però això era un altre cosa.

Vaig fer un esforç i li vaig confessar que ho recordava molt bé, que moltes vegades havia pensat amb les conseqüències que podien portar aquell petó i com hagués canviat la vida. Ella sense dir res em va posar les mans per darrera el cap i tot acostant els llavis i tancant els ulls em va besar , un petó curt , un pico en diuen ara,

- Aquest es el que te devia jo, en va dir, ara estàs en deute tu!


Sense pensar-ho dues vegades la vaig encerclar amb els meus braços , prement-la contra el meu cos , els llavis es van ajuntar , obrir i la llengua va començar a jugar amb la seva, nos sé el temps que va durar, però el joc de sensacions i de plaer va ser indescriptible.

Vam sortir sense dir-nos res, no feia falta tots dos havíem aprovat una assignatura pendent.

Qui sap potser algun altre dia podríem demanar repetir l’examen per millorar nota!........

5 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Bonic i real com la vida mateixa! M'ha agradat molt, aquests retrobaments són molt emocionants... jo aposto a que milloraven nota! :)

Albanta ha dit...

Anava llegint i pensant... ón estarà aquell noi que em feia descentrar de totes les classes?, al que dibuixava en les darreres pàgines de les llibretes en compte de prendre apunts... el que omplia pàgines i pàgines del meu diari personal tancat amb un fràgil candau...
Crec que tots els que et llegim reviurà la seva assignatura pendent...
Un petó

lisebe ha dit...

No sé si ha arribat al meu anterior comentari... pero fent una sinopsis tant sols volia dir que sempre tenim una asignatura d'aquesta mena pendent i quan la fas realitat.. las pesigollas, la angoixa de abans i els nervis sempre estan..

Petonets Mar Daurada

lisebe ha dit...

Ah!!! i mai s'gha de deixar res pendent... la prenda sempre es paga

Filadora ha dit...

L'altre dia se'm va acudir una estupidesa, pensava que potser hi han patons capaços de fer que el món sigui millor, més feliç. Les repercussions d'un sol pató... Potser perquè estava llegint allò de l'efecte papallona.
Potser aquest pató dels teus personatges ho va ser.