Mira el cel brodat de núvols
amb què l'aire s'ens amaga
de la nuesa primera.
Mira el plaer de la terra
al saber‑se fecundada
per l'arrel del seu conreu.
Tinc la temença de l'aire
al vore's nu front al cel
i em sent arrel i et sent terra
i vullguera ésser conreu
bressolat sota la terra
bressolat sota el teu cos
i vullguera ésser saó
que adobara nostres vides,
ésser forcat, ésser rella
per llaurar en el teu cos.
Deixa'm ésser l’hortolà
del verger blanc de ta pell
dels cims altívols dels pits,
dels avencs i aiguavessants.
Tot el teu cos per a mi,
a canvi del meu esforç
per fecundar els teus camps.
Josep Villarubia
7 comentaris:
Doncs qui poc negar-se oi??
Vull ser la capa
que es possi a sobra
de la teva pell..
la paraula que pronunci
el meu alé
la tendresa
de les mans buides
la dolçor
dels llavis
que toquin
a on tu vols....
Petonets i mol maco el poema que has agafat Mar daurat ( ets un solet)
Que bonic... m'agrada molt!
Molt maco!!!!
I inspirador!
Realment encisador... estàs molt inspirat...
Realment és un privilegi tenir seguidores com vosaltres, però hi ha un problema , cada vegada que em deixeu un comentari la meva autoestima creix desmessuradament i això pot ser perillòs. jajajaja
un petó ben fort
Mmmmm, quina poesia més bonica i sugerent.
Està bé que pugi l'autoestima, home. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada