Passejant per la platja, el sol començava a ocultar-se , lluïa sobre el mar calmat una estela daurada. Vaig mirar el rellotge, les set de la tarda. Hauria d’anar passant. Però em veia incapaç d’afrontar-me a la realitat, havia de fer el cor fort.
El dentista m’esperava!
7 comentaris:
Aiuiaiiiiiiii, quin mal tràngol...!
Ànims.
Molt bon conte! genial, tant curtet i amb final sorprenent!
Wowww molt bo!! si senyor!!!
Petonets
Som-hi, ànims que els dentistes ja no fan tan mal.
:)))))
Ara les teves dents lluiran sobre el mar calmat com una estela més!!
Va anar bé guapíssim???
Molt bo, molt bo!
crec que em passaria gairebé el mateix...:)
Molt bon microconte!
les coses que costen són les que valen la pena?
Publica un comentari a l'entrada