dimecres, 3 de novembre de 2010

No he desitjat mai cap cos com el teu





No he desitjat mai cap cos com el teu.


Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer -és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el deig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi, també; perquè és odi, també.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Vicent Andrés Estellés

4 comentaris:

Violeta ha dit...

Ja deia jo que aquest deix, aquest ritme em sonava...

L'Estellés, junt al Joan Margarit són els meus poetes predilectes.

Una abraçada.

Carme ha dit...

Quina força que té Estellés... ja em sabia a quest poema però no puc estar sens e llegir-lo un cop, dos, tres més...

lisebe ha dit...

Coincideixo amb las dues Violeta i Carme, Estelles es per llegir-lo tranquilament totes les vegades que necessitis... també es un dels meus preferits..

Petonetsssssssss

Albanta ha dit...

Odi, ràbia, desig... intenssissim!!
Saps? Cadascun d'aquests versos em toquen directament el cor.. Mai no el podré satisfer, no puc desistir, oblidar-te...impossible!
DESIG!!