dilluns, 14 de febrer del 2011

Petons



MESTER D'AMOR

Si en saps el pler no estalvïis el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.


No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar -sacrifici ferent-,

com més roent més fidel la besada.


Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.


Joan SALVAT-PAPASSEIT

dimarts, 18 de gener del 2011

Enyor



M’agradava tocar-te amb els meus llavis,


Enyoro els teus moviments, els teus infinits llocs de plaer,

Recordo els teus ulls, la nineta il•luminada de la meva presencia,

Estaves al meu costat, els meus dits acariciaven el teu cos,

La meva llengua resseguia el teu ventre.......

I ara sol, no faig més que enyorar-te.


dijous, 9 de desembre del 2010

dimecres, 24 de novembre del 2010

El matí i tu


Ara t'enrioles, i el matí es fa espès

de versos i espígol, de festa i ocelles.

Ara les mans teues esbullen poncelles,

i el matí es pentina amb galtes i oboès.

Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès:

t'has endut llur ombra sota tes parpelles,

i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles.

Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!

Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos

una primavera antiga es va desfent,

i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos.

Tot se m'anuncia com una florida,

com una sang tendra que em cenyís breument.

I et tinc vora els llavis: què més és la vida?


Joan Fuster

dimarts, 9 de novembre del 2010

JOC DE LLETRES DE NADAL



Passejant per la platja, el sol començava a ocultar-se , lluïa sobre el mar calmat una estela daurada. Vaig mirar el rellotge, les set de la tarda. Hauria d’anar passant. Però em veia incapaç d’afrontar-me a la realitat, havia de fer el cor fort.


El dentista m’esperava!

dimecres, 3 de novembre del 2010

No he desitjat mai cap cos com el teu





No he desitjat mai cap cos com el teu.


Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer -és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el deig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi, també; perquè és odi, també.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Vicent Andrés Estellés